Sobre l’okupació
TÍPICS TÒPICS
A mi no m’agradaria que m’okupessin casa meva quan marxi de vacances!
Mai okupem cases habitades o que els seus inquilins encara en facin ús. Nosaltres reivindiquem el principi de la propietat d’ús. Com els pagesos sense terra del Brasil, o els nostres avis jornalers. Nosaltres okupem espais que ningú utilitza des de fa temps, és a dir, espais abandonats. No tindria sentit okupar les cases de la gent que, en realitat, és la perjudicada de la situació, és a dir, famílies treballadores que no han tingut més remei que hipotecar-se per a tenir un mínim d’estabilitat. De fet, l’okupació no deixa de ser una eina per a lluitar contra l’especulació. És més, nosaltres, actuem contra els culpables d’aquesta situació: immobiliàries, constructores, especuladors… que no tenen una o dues cases, sino que en tenen més de 300 en una sola ciutat.
Vosaltres entreu a les cases i després les tanqueu. Us comporteu com propietaris!
Tornem-hi: nosaltres reivindiquem la propietat d’ús. Qui okupa un espai ha de tenir un mínim de llibertat i estabilitat en relació a aquest espai. La casa d’un és el lloc on habita, com ho fan la resta de persones. Deixeu la porta de casavostra oberta quan sortiu pel matí a treballar i no torneu fins el vespre? A més a més, molts d’aquests espais són centres socials en els que desenvolupem activitats a portes obertes. De fet, el nostre primordial objectiu és que els centres socials okupats siguin utilitzats per la ciutadania i esdevinguin veritables punts de trobada, de debat, de compromís, de diversió… tot gestionat pels mateixos ciutadans. Si fora d’aquestes activitats, la porta no està oberta de bat a bat, és per salvaguardar certa intimitat i evitar problemes amb la policia i elements agressius. No hem d’oblidar que se’ns classifica com a delinqüents i això implica unes mínimes mesures de seguretat. Així, volem construir espais oberts a la gent que, tot i no tenir les mateixes idees, respecti la feina de l’assemblea.
Tots hem fet aquestes coses als vint anys. Ja ho veureu, després tot canvia…
Quines coses heu fet? Què és el que canvia? Haurem d’aprendre a acatar tot el que ens diuen sense tan sols qüestionar-ho? Ens llevarem un dia adonant-nos, de cop, que tot el que hem fet no ha servit per res? No serà que l’etiqueta de “joves okupes” és una excusa per a no escoltar el que diem, qüestionem i proposem? El que si és cert és que, tal i com pinta tot, si nosaltres ho tenim difícil, els nostres fills ho tindran pitjor. I ens esforcem dia a dia per no caure en el derrotisme imperant, convençuts de que si ho fem, en qüestió d’anys l’única llibertat que ens deixaran serà la llibertat del mercat:. comprar i vendre. Treballar i consumir…
Els okupes sou de classe mitja. Vosaltres okupeu perquè voleu, no per necessitat. És una diversió!
Okupar no és una frivolitat. Ens exposem a una justícia que supedita moltes necessitats socials al dret de la propietat. Ens exposem a la inestabilitat, al fred i a les incomoditats, als desallotjaments, per no parlar de les pràctiques mafioses de més d’un constructor. Es tracta d’un compromís les 24 hores del dia que implica molt treball i una bona dosis d’ansietat, per no parlar del derrotisme que ens intenta convèncer de que no hi ha res a fer. Classe mitja? Alguns sí, la majoria no. De totes maneres, i què? Hagués estat millor conformar-s’hi? Ningú escull on néixer. Que se’ns jutgi per per les nostres accions no per qui són els nostres pares. És tan important que les classes populars recuperin el que han creat amb les seves pròpies mans (immigrants inclosos), com que les classes mitges i altes deixin d’actuar com a consumidors compulsius que es mengen la part més gran del pastís.
Poseu-vos a treballar, paràsits! Critiqueu el sistema capitalista però és precisament gràcies a ell que hi ha excedent i cases buides que vosaltres okupeu o reutilitzeu… quin morro!
“Parasitar” bens inutilitzats també és productiu, ho han fet els drapaires de tota la vida. I és una manera de redistribuir la riquesa. El planeta està immers en una carrera productivista embogida i la sobreproducció n’és una de les conseqüències més absurdes, especialment en temps d’esgotament de les matèries primes i quan milions de personessegueixen sense tenir accés a un nivell de vida digne. No volem sumar-nos a la producció de béns innecessaris! Sobren segurates i falten pagesos, sobren cotxes i falta temps. Nosaltres només utilitzem coses abandonades i per tant no afectem la vida de ningú ni prenem el pa de qui el necessita. No vivim a costa de ningú, els que viuen a costa dels treballadors són els banquers, corredors de borsa, els patrons, els militars… La nostra societat valora per sobre de tot la producció material. Nosaltres produïm altres coses: les activitats del centre social, la reflexió, l’acció política, l’art, els lligams socials, el coneixement d’altres realitats… Eaquests terrenys som molt actius i productius. I en qualsevol cas, ens agradi o no, pràcticament tots nosaltres som treballdors assalariats, encara que intenem reduir el màxim possible el temps dedicat a aquests treballs precaris i temporals.
L’okupació és un món tancat, sou una tribu urbana!
En alguns sentits aquesta afirmació és certa. Però no és només un problema nostre, també té a veure en com estan organitzades les ciutats i la vida de les persones. El treballador que passa tot el dia a la feina, dins d’un cotxe, o davant del televisor no està menys limitat a un “món tancat” que nosaltres. I la seva vida és sovint més solitària que la que ens procura l’associacionisme i l’okupació. Nosaltres entenem l’okupació com a un treball en grup, com a una eina per a afrontar un problema que, repetim, no és particular sinó col·lectiu. A més, els centres socials són un focus de relacions humanes, doncs l’obertura d’un espai del i pel barri crea un espai de vida social constant on abans no hi havia. Tot i això, no és fàcil trencar el setge i els estigmes provocats pels mass-media, entestats en magnificar qualsevol fricció entre els veïns i els projectes d’okupació, tot banalitzant l’inqüestionable contingut polític d’aquests. Se’ns acusa sistemàticament de delinqüents, se’ns descriu com una mena de monstres que segresten i es mengen els nens i okupen les cases de la gent quan marxa de vacances. Però poques vegades és te el valor moral per a rebatre els nostres arguments. El moviment d’okupació, com el seu propi nom indica, no és una tribu urbana, és un moviment amb les seves demandes, les seves pràctiques, i la seva forma particular d’expressar-se socialment. Els polítics s’esforcen en fer creure que de política només en poden fer ells. L’okupació d’espais abandonats per a donar-li un ús social és una eina, una forma d’incidir políticament proposant solucions a problemes socials, i esdevé així un dels moviments socials més actius d’avui dia.
Sobre la repressió
Aquest article, que pretén abordar la complicada temàtica de la repressió, l’hem decidit començar amb una simple –o no tan simple- pregunta: què et ve al cap quan penses en la paraula repressió? Potser les imatges en blanc i negre i els grisos apalejant manifestants a algun un capítol de Cuéntame? O el típic tiet que entre copa i copa en algun sopar de Nadal explica les seves batalletes de jove i que sempre acava dient: calla xaval, que jo he corregut davant els grisos…? Les fotografies del diari que mostren els excessos policials a un país que no sabies ni que existia? O aquellavegada que vas llegir en un cartell allò de “la repressió mai ens tallarà les ales” i que et va fer pensar: quina repressió? quines ales? Pero si vivim a un país democràtic! Quan la majoria de gent pensa en la repressió, gairebé sempre la percep com a quelcom llunyà –en el temps o en l’espai- i que ha estat eradicada de la nostra societat. D’altra banda, amb les definicions que podem llegir al Diccionari de la Llengua Catalana sobre la repressió (1), i fent un esforç per a contextualitzar aquestes definicions a la nostra realitat, ens adonarem que potser aquesta repressió encara es deixa veure pels carrers de les nostres ciutats, de forma subtil però no per això de forma menys devastadora. Així doncs, i si fem una miqueta de cas al Diccionari –és a dir, si entenem que darrera de les diferents lleis hi han grups socials interessats en mantenir una situació determinada, podem entendre més fàcilment què és la repressió, a qui perjudica i a qui beneficia. Per exemple, ningú s’ha preguntat a qui beneficia i a qui perjudica que estigui penat amb dos anys de presó el fet d’okupar un espai abandonat per tal de donar-li un ús social? O, a qui perjudica i a qui beneficia que enriquir-se a costa d’un dret bàsic de les persones no només sigui legal, sinó que a més estigui permés i subvencionat per les administracions? Quants especuladors estan condemnats per convertir la vida de milions de famílies en una cursa d’obstacles per arribar a final de mes? I què causa més danys socials, l’okupació o l’especulació? En l’intent de trencar aquestes situacions injustes, que provoquen conflictes, diferents grups decideixen no acatar, saltar-se, subvertir, desobeir aquestes regles, que són conseqüència i causa a la vegada de la perpetuació del problema. Conseqüentment, reben els càstigs estipulats a les regles del joc abans descrites. Regles del joc que, no oblidem, han estat i estan establertes precisament per a mantenir esta situació injusta. Aquesta desobediència esdevé així una arma política utilitzada per a denunciar i evidenciar no sols aquesta situació injusta sinó també les lleis que la permeten i els polítics que les impulsen. Les conseqüències d’utilitzar la desobediència com a eina de denúncia política són evidents i palpables. Tanmateix, la repressió no sols s’exergeix a cop de porra, també és la criminalització per part dels mass media. La seva tasca en relació als moviments socials es basa en preparar el terreny per a que la repressió posterior sigui el més acceptada possible entre la ciutadania. Els moviments socials hem de fer front a processos penals contra l’okupació, detencions arbitràries als nostres militants, maltractaments a les comissaries, seguiments i gravacions a les manifestacions, desallotjaments amb violència, vexacions, amenaces, insults, etc. Però amb tot, sabem que si la repressió actua amb tanta eficàcia i contundència contra nosaltres és perquè existeix l’interés de mantenir la situació actual tal com està, intent que passa per la destrucció de tots aquells moviments i projectes que subverteixin aquesta situació, o que en el seu qüestionament la puguin arribar a subvertir. La lògica dels qui manen és atacar a les conseqüències d’un problema –les protestes socials que determinat problema pot generar però mai a les causes reals d’aquest. Paradoxalment, la repressió genera uns vincles de solidaritat molt més forts, que ens empenyen a continuar endavant i que fa que moltes persones vegin l’essència real de l’actual “estat de dret”.
